A la primavera, quan els ramats de marina pujaven a muntanya, s’aprofitava la seva estada al Lluçanès per tondre les ovelles. Aquest tragí secular va tenir una gran importància per a aquesta contrada, ja que la va convertir en un dels grans eixos ramaders del país i va esdevenir un motor tèxtil preindustrial. La tosa de les ovelles generava una gran quantitat de llana que els pastors no es podien emportar durant el llarg camí de tornada a casa, de manera que la venien in situ per tal que fos processada als tallers tèxtils locals.
A les acaballes del segle XVI i començaments del segle XVII, aquesta primera activitat era totalment familiar i artesanal. Va incentivar la creació d’un important ventall d’oficis relacionats amb la llana, com les colles de tonedors, els paraires, els filadors, els teixidors, els sastres i els comerciants de teixits. Aquest incipient moviment comercial i industrial es va convertir en un llaminer i seductor reclam perquè gent d’altres llocs, sobretot de la Cerdanya i de França, anés a viure i treballar a la comarca del Lluçanès on va deixar una forta empremta, tant en l’aspecte econòmic com en el cultural i en l’urbanístic.
L’expansió de la indústria tèxtil va ser molt destacada fins a la segona meitat del segle XVII, època en què, a causa de les guerres, la pesta i altres dificultats, va caure en decadència. Entre els anys 1761 i 1781 aquesta activitat va arribar al seu màxim esplendor al Lluçanès. La producció es basava en el teixit d’estamenyes, cordellats, mitges, faixes i cintes, que s’exportaven amb matxos de bast a Aragó i Castella. La producció llanera va ser potenciada per l’Estat borbònic fins al punt que els fabricants de llana estaven exempts de l’obligació d’alimentar la tropa de l’exèrcit i de pagar impostos. Al mateix temps, els nois que feien de pastors o treballaven en fàbriques de llana quedaven alliberats de fer el servei militar. Aquests privilegis van ser concedits a dues zones geogràfiques diferents: al Lluçanès (Catalunya) i a Los Cameros (la Rioja).
A finals del segle XIX, els nous avenços tecnològics en maquinària, l’aprofitament de l’energia dels cursos fluvials i la generalització del cotó com a matèria primera, van comportar el canvi d’ubicació dels centres tèxtils cap a les riberes dels rius Ter i Llobregat.
Actualment, el valor de la llana ha deixat de ser important. L’ús d’aquesta fibra en la producció tèxtil és molt minoritari, tot i que en queden algunes produccions artesanals de roba, mantes i matalassos. Atès el gran excedent i les multipropietats d’aquesta fibra, actualment es fan recerques i proves per al seu aprofitament no tradicional en el món de la construcció i la sanitat.
L’aprofitament de la llana a la manera tradicional
El primer pas per obtenir la llana del ramat és la tosa, és a dir, esquilar l’animal. Al Lluçanès això es feia poc abans que el ramat tornés a emprendre el seu camí. Per això, el penúltim diumenge de maig, els amos i els pastors de les cases ramaderes anaven a la fira de la Gala d’Alpens per trobar-se amb els caps de la colla dels tonedors, que allí repartien i contractaven les jornades de tosa per a cada casa.
Passada la tosa del ramat, la llana s’aplegava en vellons i es guardava apilotada a cobert fins que venia el paraire. De la llana se’n feien dues parts: una se la quedava el ramader per al seu ús propi i l’altra anava destinada a la indústria tèxtil de la ruralia. En els dos casos, els paraires eren els encarregats de rentar-la i pentinar-la. A diferència de la llana destinada als processos industrials, la d’ús domèstic era filada per les dones de la casa amb filosa i fus, i finalment portada al teixidor.