Es tendeix a pensar que la ramaderia i l’agricultura són activitats contraposades, un estereotip del tot allunyat de la realitat. Fins fa relativament poc, mentre no van aparèixer els adobs químics, la ramaderia era la veritable subministradora de nutrients per als conreus. Tot i que la imatge idíl·lica del paisatge pirinenc actual són grans prades verdes i boscúries, ens l’hem d’imaginar acollint una alta activitat agrícola que modelava un entorn del tot diferent. Davant aquesta realitat, les ramades pirinenques tenien la tasca de femar aquest gran mosaic de conreus. Ho feien fins a Sant Jaume, quan pujaven a les prades d’alçada on restaven fins a Sant Miquel, quan es desfeia la ramada. En el seu retorn tardoral tornaven a repetir aquesta mateixa funció.
El pastor transhumant era una peça clau en el cicle agroramader d’una masia pirinenca. Era l’encarregat de femar els seus conreus i, per tant, de garantir la producció d’aliments per a persones i animals. Cada dia al vespre, després de pasturar a la muntanya, la ramada baixava als diferents camps de la casa, on els mossos ja havien muntat els andassos per tancar-la. Sistemàticament, aquests tancats eren canviats cada dia pels diferents conreus de la finca, juntament amb el llit de pastor o burro, on el pastor pernoctava durant tota l’estiuada.
Cal Pascual de les Pereres, com moltes altres cases cerdanes, tenia un gran nombre de personal. El Ramon Puig de Cal Janet, de Queixans, encara recorda l’esplendor d’aquella casa en l’època de la postguerra civil. A Cal Pascual, a part de l’hereu i el seu germà, hi havia un majordom, que era l’encarregat dels tres mossos fixos de la casa. També hi havia una criada per ajudar la mestressa en les feines de la llar. Esporàdicament, també hi anaven altres temporers des de principis d’abril fins a Tots Sants. Al mes d’agost hi feia cap la colla de segadors, a part d’altres persones que desenvolupaven feines puntuals com ara batre o podar els fruiters. La finca era molt productiva, a banda dels diferents tipus de cereal, també hi havien arribat a plantar vint jornals de patates, que equivalien a una collita de deu vagons de tren. Cal Pascual també gestionava una gran cabanya de bestiar: hi havia cinquanta vaques de carn, cinc de llet, quinze eugues per a la cria de pollins i una desena de truges per garrinar.
Quan els conreus que s’havien d’adobar formaven part dels comunals del poble, les diferents cases de la població organitzaven una única ramada de manera col·lectiva amb el bestiar del ramader transhumant. En aquests casos, es repartia la manutenció del pastor en funció de les nits que tardava a femar els camps de cada casa del poble.