La transhumància, per la seva pròpia idiosincràsia, no és una activitat improvisada sinó que s’estructura per donar resposta a les adversitats que generen els desplaçaments de bestiar. Davant d’això, la casa d’hivernada té un paper primordial, ja que al seu voltant s’organitza tota l’estada durant els mesos d’hivern.
A la marina penedesenca i tarragonina, la major part de les masies tenien la cambra del pastor per quan aquest hi feia el sojorn estacional per resseguir les herbes de la hisenda. Normalment, la casa pairal era el punt neuràlgic de la finca i el lloc on el pastor tenia la seva residència més sovintejada. Alhora, era l’indret on s’estructurava la distribució de la càrrega ramadera entre les diferents finques de la propietat. En el marc d’aquesta dinàmica, depenent de la meteorologia i la tipologia dels conreus, el ramat es desplaçava a altres masos de l’heretat, on restava els dies que la disponibilitat d’herba permetia, de manera que aquestes masies es convertien en cases de dormida temporal.
En el context agrícola penedesenc i tarragoní, les grans extensions de vinya eren pastorívoles fins a la brotada. A partir de finals de març, aquestes ramades havien de desplaçar-se cap a altres contrades properes amb cultius arboris del Garraf i el Camp de Tarragona, on també tenien una teulada amiga mentre esperaven el mes de maig per retornar als seus indrets d’origen.
A la zona del Penedès i el Garraf, pels volts de les fires de Sant Sadurní, els pastors muntanyencs baixaven a fer tractes d’herbes amb els grans propietaris. Hi havia ramaders que ja tenien emparaulada la seva estada d’un any per l’altre atès que el costum d’anar a una mateixa casa passava de pares a fills. Es dóna el cas, a la conca del riu Foix, de relacions pastorívoles de més d’una centúria. Després de mig segle de no baixar les ramades a hivernar, encara moltes famílies d’un lloc i l’altre mantenen estretes relacions d’amistat. Val a dir que les pastures penedesenques, comparades amb les de l’Empordà, no eren assimilables en quantitat ni qualitat, però, en canvi, si que eren atractives econòmicament.
Trobem també altres models d’acollida hivernal. Hi havia valls pirinenques on els ramaders practicaven l’estratègia de davallar els seus ramats a marina i fer un seguici per repartir aquest bestiar en diferents corrals de pastors estants. Quan arribava la primavera, la maniobra es feia a la inversa, el pastor pirinenc tornava i reunia novament la ramada per encaminar-se a la seva vall d’origen. Aquest sistema d’estada hivernal anava lligat a conllocs de bestiar, que podien tenir una remuneració econòmica o en espècies, amb una part de les cries. Els conllocs més habituals eren “per parelles”, “per corderes”, “per ovelles de cria” o “conlloc a guany”.