La pastura i el bestiar són aliens a determinades línies que l’home traça al territori. El Pirineu ha estat una barrera natural que ha servit per fixar límits polítics i administratius que han romàs més o menys permeables al llarg del temps i que han anat separant realitats comunes en els seus dos vessants. Fins a la Primera Guerra Mundial, les ramades del Pirineu oriental tenien com a refugi hivernal bona part de la zona litoral catalana. Era habitual que en els mesos més crus de l’hivern estols de bestiar baixessin de la Cerdanya i el Capcir a pasturar al Penedès, el Garraf i el Camp de Tarragona. Passat aquest gran conflicte bèl·lic, la frontera es va convertir en un veritable impediment a la lliure circulació de persones i animals.
Al segle XVII, amb el Tractat dels Pirineus (1659), les comarques ramaderes del Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya varen patir el primer intent d’establir una frontera estable i permanent que, de forma col·lateral, va iniciar el declivi d’aquella estratègia ancestral de pastura, com era la transhumància. La vila de Llívia és un cas paradigmàtic dins la dinàmica fronterera, atès que des de llavors és un enclavament dins un territori administrat per França. En el marc d’aquesta problemàtica sorgeixen altres entrebancs, com el fet que aquesta vila tingui les seves pastures comunals al Baix Carlit i les Bulloses, calmes d’alçada que són considerades propietat de Llívia encara que, a diferència de l’enclavament municipal, són terrenys de sobirania francesa. Una de les dificultats per poder gaudir d’aquestes pastures va ser la necessitat de mantenir un dret de pas que la tradició consuetudinària catalana li atorgava a través dels camins ramaders.
El dret de pas dels ramats de Llívia a territori francès queda reconegut internacionalment en els Tractats de Baiona (1862, 1866-1868), pels quals França i Espanya es posen d’acord en els drets transfronterers de pas, d’aigua i pastures de trenta-tres patzeries. A Llívia, amb motiu dels acords d’emfiteusi previs als tractats per mantenir el bon veïnatge, se li reconeixen dos vials alterns de trànsit pecuari, depenent de l’anyada de guaret. Aquesta solució, motivada per salvaguardar els interessos agrícoles d’Angostrina, havia de ser provisional. Llívia i Angostrina havien de concretar una única carrerada per accedir als comunals, en què aquest darrer municipi francès era el que havia d’oferir l’espai per al seu traçat definitiu, encara que el cost del camí anés a càrrec dels dos ajuntaments. Han passat 130 anys i aquesta carrerada encara no ha estat definida.
