Un camí de llana (l’aprofitament de la llana)

A la primavera, quan els ramats de marina pujaven a muntanya, s’aprofitava la seva estada al Lluçanès per tondre les ovelles. Aquest tragí secular va tenir una gran importància per a aquesta contrada, ja que la va convertir en un dels grans eixos ramaders del país i va esdevenir un motor tèxtil preindustrial. La tosa de les ovelles generava una gran quantitat de llana que els pastors no es podien emportar durant el llarg camí de tornada a casa, de manera que la venien in situ per tal que fos processada als tallers tèxtils locals.

A les acaballes del segle XVI i començaments del segle XVII, aquesta primera activitat era totalment familiar i artesanal. Va incentivar la creació d’un important ventall d’oficis relacionats amb la llana, com les colles de tonedors, els paraires, els filadors, els teixidors, els sastres i els comerciants de teixits. Aquest incipient moviment comercial i industrial es va convertir en un llaminer i seductor reclam perquè gent d’altres llocs, sobretot de la Cerdanya i de França, anés a viure i treballar a la comarca del Lluçanès on va deixar una forta empremta, tant en l’aspecte econòmic com en el cultural i en l’urbanístic.

La colla de tonedors del Remblanes de Vallcebre esquilant les ovelles de la Casa del Monestir de La Pobla de Lillet (Berguedà)

L’expansió de la indústria tèxtil va ser molt destacada fins a la segona meitat del segle XVII, època en què, a causa de les guerres, la pesta i altres dificultats, va caure en decadència. Entre els anys 1761 i 1781 aquesta activitat va arribar al seu màxim esplendor al Lluçanès. La producció es basava en el teixit d’estamenyes, cordellats, mitges, faixes i cintes, que s’exportaven amb matxos de bast a Aragó i Castella. La producció llanera va ser potenciada per l’Estat borbònic fins al punt que els fabricants de llana estaven exempts de l’obligació d’alimentar la tropa de l’exèrcit i de pagar impostos. Al mateix temps, els nois que feien de pastors o treballaven en fàbriques de llana quedaven alliberats de fer el servei militar. Aquests privilegis van ser concedits a dues zones geogràfiques diferents: al Lluçanès (Catalunya) i a Los Cameros (la Rioja).

Els telers eren una eina imprescindible en el processament de la llana per transformar-la en diferents teixits

A finals del segle XIX, els nous avenços tecnològics en maquinària, l’aprofitament de l’energia dels cursos fluvials i la generalització del cotó com a matèria primera, van comportar el canvi d’ubicació dels centres tèxtils cap a les riberes dels rius Ter i Llobregat.

Actualment, el valor de la llana ha deixat de ser important. L’ús d’aquesta fibra en la producció tèxtil és molt minoritari, tot i que en queden algunes produccions artesanals de roba, mantes i matalassos. Atès el gran excedent i les multipropietats d’aquesta fibra, actualment es fan recerques i proves per al seu aprofitament no tradicional en el món de la construcció i la sanitat.

L’aprofitament de la llana a la manera tradicional

El primer pas per obtenir la llana del ramat és la tosa, és a dir, esquilar l’animal. Al Lluçanès això es feia poc abans que el ramat tornés a emprendre el seu camí. Per això, el penúltim diumenge de maig, els amos i els pastors de les cases ramaderes anaven a la fira de la Gala d’Alpens per trobar-se amb els caps de la colla dels tonedors, que allí repartien i contractaven les jornades de tosa per a cada casa.

Actualment, les ovelles són totes xollades a màquina, però fins fa poques dècades l’eina bàsica eren les tisores. A la imatge, el Marcelino de Meranges esquilant els seus xais

Passada la tosa del ramat, la llana s’aplegava en vellons i es guardava apilotada a cobert fins que venia el paraire. De la llana se’n feien dues parts: una se la quedava el ramader per al seu ús propi i l’altra anava destinada a la indústria tèxtil de la ruralia. En els dos casos, els paraires eren els encarregats de rentar-la i pentinar-la. A diferència de la llana destinada als processos industrials, la d’ús domèstic era filada per les dones de la casa amb filosa i fus, i finalment portada al teixidor.