En l’argot pastorívol, la carrerada de la Cerdanya, que sortia de mar i s’encaminava cap al Pirineu, era coneguda com el “Camí de no mullar-se mai els peus”, expressió que explica la veritable idiosincràsia d’un camí ramader, que seria la d’evitar passar a gual els grans cursos fluvials. Tanmateix, en molts trajectes transhumants, determinats ponts tenen una importància clau en la dinàmica de desplaçaments estacionals, ja que garanteixen un pas que sense aquestes infraestructures seria molt complicat. La major part de pobles i viles que tenen la paraula pont en el seu topònim indica que hi transiten importants camins ramaders; en seria un exemple el Pont de Vilomara, per on passa la carrerada del Camí Ral de Manresa a Barcelona.
Però les vies pecuàries no són tan sols el traç del camí, sinó que també tenen associada tota una sèrie d’elements complementaris que van des de les barraques de les grans prades, on s’aixoplugaven els pastors i majorals, fins a les fonts i abeuradors, que són els punts d’aprovisionament d’aigua per al bestiar. Els marges de pedra seca que delimiten alguns camins ramaders tenen la funció de protegir les finques contigües del pas del ramat.
Una de les característiques bàsiques de les vies pecuàries és que són també un camí d’herba per poder alimentar el bestiar durant el recorregut. Per tal de garantir aquesta premissa, hi ha l’espai de les roturades o remoltes, que són senzillament uns eixampladors del camí ramader, on el bestiar té dret a aturar-se i on pot pasturar o descansar. A les comarques del Berguedà i el Ripollès, amb una gran tradició ramadera, hi trobem tres tipus de parada amb finalitats diferents. El seu ús era regulat per una arrelada normativa popular. A la roturada, el bestiar s’hi podia quedar un màxim de tres dies; en una roturada de dormida s’hi podia passar com a molt una nit; les roturades de recapte se situaven a les places dels pobles i duraven el temps just per comprar els queviures necessaris per continuar el camí. La remolta és una aturada de temps limitat, generalment de mitja jornada.
Les particularitats dels camins ramaders en diferents indrets de Catalunya és ben palesa en la utilització de les returades. Aquests usos i costums són herència de reculades disputes que comportaren sentències que van crear jurisprudència i, per tant, van establir les arrels de la normativa popular.
En trobem un bon exemple en Oliva, comte de Besalú, quan l’any 996 féu donació al Monestir de Sant Joan de les Abadesses dels pasturatges de Coma de Vaca i Coma de Freser. L’any 1296, en el litigi entre el poble de Queralbs i aquest Monestir sobre el dret de pas en aquests paratges, s’estipula que aquest territori pertany al cenobi, però que el bestiar de Queralbs té dret a passar-hi i pernoctar-hi durant tres dies i tres nits en hivernar, i el mateix temps en estiuejar. Curiosament, els mateixos espais de temps que s’han mantingut fins a l’actualitat en el costumari pastorívol.