Un camí de vida (les carrerades com a corredors biològics)

Quan neixen les vies pecuàries? Segons treballs científics, aquest patrimoni es comença a perfilar quan, a l’època de les grans glaciacions, les grans masses de gel van arribar al sud de la península Ibèrica. Amb la retirada progressiva del glaç, molts animals salvatges comencen a desplaçar-se estacionalment cercant herba tendra. L’home, al neolític, quan socialitza determinats ungulats, es troba que a la Mediterrània, amb la seva dinàmica climàtica i vegetativa, se li fa difícil alimentar-los. Per solucionar aquest repte imita les migracions de la fauna salvatge aprofitant la seva traça.

El ramat del Grau al municipi de Lluçà
El Lluçanès, al centre de Catalunya, és el connector natural entre el Pirineu Oriental i les contrades de la marina penedesenca i tarragonina. El ramat del Grau al municipi de Lluçà

Una de les qüestions ignorades sobre la xarxa de vies pecuàries és el seu paper històric en la dispersió biològica d’espècies animals i vegetals arreu del territori. Un dels exemples més notoris i alhora desconeguts és que la davallada tardoral dels ramats coincidia amb el moment de parir les ovelles. Aquest fet biològic era aprofitat perquè un altre animal s’afegís al seguici estacional. Les llebres (Lepus europaeus), pel fet de ser animals amb una dieta semicarronyaire, aprecien especialment les despulles del part. En comarques receptores de ramades transhumants, com el Penedès i el Vallès, entre finals de tardor i principis d’hivern era possible caçar animals no propis d’aquelles contrades. Així mateix, a causa del transport de llavors efectuat pels ramats, tant a través de la femta com de la llana, en determinats paratges al llarg de les carrerades es troben en certa abundància espècies vegetals que antigament eren poc o gens habituals del lloc, com és el cas del camí ramader que va del Collet de Sant Agustí a l’Alou, al Lluçanès, on el pasturatge transhumant va contribuir a la disseminació de la farigola (Thymus vulgaris).

En definitiva, el moviment transhumant i transterminant de diverses espècies d’ungulats, tant en estat salvatge com socialitzats per l’home, ha comportat durant segles la dispersió intrínseca d’altres espècies d’animals i plantes arreu del territori, fet que ha contribuït a conformar sistemes ecològics i paisatges d’allò més complexos, rics i variats, que al seu torn han augmentat la biodiversitat i les relacions ecològiques dins els ecosistemes.

Malauradament, en l’actualitat, en la construcció i remodelació d’eixos viaris i infraestructures diverses, poques vegades es fan acurats estudis d’impacte ambiental sobre el tramat pecuari. Si bé els camins ramaders han estat històricament els connectors biològics que de manera natural han enllaçat realitats ecològiques i paisatgístiques diferents, en l’actualitat no s’aprofita prou el potencial d’aquesta gran teranyina viària per interrelacionar els actuals espais naturals protegits del país. Davant d’aquesta mancança, una manera de posar fil a l’agulla seria la finalització de la tramitació d’expedients de classificació arreu del territori tal com preveu la llei de vies pecuàries per tal de poder tenir inventariada tota la xarxa catalana.