Els camins ramaders són vies públiques per on el bestiar té el dret de transitar. Acostumen a ser camins careners que generalment eludeixen rius i barrancs. Sovint, aquesta xarxa viària que transcorre per les carenades delimita termes municipals i reparteix el trànsit pecuari entre dues realitats administratives diferents. Però no sempre són camins elevats, a vegades transiten pel mig de la vall, quasi sempre delimitats per grans llençols de parets de pedra seca per evitar malifetes del bestiar en els conreus.
A les contrades de parla catalana, les vies pecuàries reben diferents denominacions. Al Penedès i el Garraf s’anomenen carrerades. En alguna contrada de Barcelona i Tarragona passen a ser carrelades. Al Lluçanès es parla de camins ramaders, mentre que a les terres de Ponent són cabaneres, i quan aquestes s’endinsen a l’Aragó es converteixen en cabañeras. En el cas de les Terres de l’Ebre, aquests camins s’anomenen lligallos, que es converteixen en assagadors quan entren al País Valencià i en veredas quan arriben a les serres de Terol.
Un dels temes més controvertits d’aquest patrimoni viari, que és molt diferent dels usos i costums de la resta de l’Estat, és l’amplada. El Costumari català de la Mancomunitat de Catalunya, de l’any 1921, al capítol 4 especifica que “les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (11,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té la de les fileres, i si la carrerada passa entre conreus, té l’amplada del camí de carro i un xic més”.