Camins d’anada i tornada

Els camins ramaders són vies públiques per on el bestiar té el dret de transitar. Acostumen a ser camins careners que generalment eludeixen rius i barrancs. Sovint, aquesta xarxa viària que transcorre per les carenades delimita termes municipals i reparteix el trànsit pecuari entre dues realitats administratives diferents. Però no sempre són camins elevats, a vegades transiten pel mig de la vall, quasi sempre delimitats per grans llençols de parets de pedra seca per evitar malifetes del bestiar en els conreus.

Una altra de les característiques de les vies pecuàries és que acostumen a resseguir careners, ja que és el camí més recte i, a més, sol no estar conreat

A les contrades de parla catalana, les vies pecuàries reben diferents denominacions. Al Penedès i el Garraf s’anomenen carrerades. En alguna contrada de Barcelona i Tarragona passen a ser carrelades. Al Lluçanès es parla de camins ramaders, mentre que a les terres de Ponent són cabaneres, i quan aquestes s’endinsen a l’Aragó es converteixen en cabañeras. En el cas de les Terres de l’Ebre, aquests camins s’anomenen lligallos, que es converteixen en assagadors quan entren al País Valencià i en veredas quan arriben a les serres de Terol.

La ramada dels Carbonells de la Pobla de Lillet encaminant-se cap al Pla d’Anyella

Un dels temes més controvertits d’aquest patrimoni viari, que és molt diferent dels usos i costums de la resta de l’Estat, és l’amplada. El Costumari català de la Mancomunitat de Catalunya, de l’any 1921, al capítol 4 especifica que “les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (11,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té la de les fileres, i si la carrerada passa entre conreus, té l’amplada del camí de carro i un xic més”.