La Mediterrània és un mar envoltat de muntanyes. La diferència altitudinal entre la zona costanera i les calmes d’alçada pirinenques dóna peu a desplaçaments estacionals del bestiar per a l’aprofitament de les pastures. La transhumància i la transterminància són estratègies ramaderes que permeten resseguir els cicles vegetatius de cada extrem del territori durant totes les èpoques de l’any.
Les transhumàncies són desplaçaments de llarg recorregut i de caràcter estacional que permeten l’aprofitament dels recursos vegetatius tant hivernals com estiuencs. El Penedès i el Garraf havien estat un indret d’hivernada per a moltes ramades de la Cerdanya, el Ripollès, el Solsonès i el Berguedà.
A les portes de l’hivern, els ramaders muntanyencs barrejaven tres o quatre ramats per desplaçar-se en societat i estalviar així costos i esforços. En arribar al Penedès feien la tria dels animals i cada pastor amb el seu senyal s’encaminava al seu lloc de destinació hivernal. Cap a finals d’abril, les ramades muntanyenques desfeien el camí ramader i se’n tornaven cap al seu lloc d’origen. Aquests desplaçaments, depenent de la ruta seguida, tenien un recorregut d’uns 200 km, que normalment requerien entre deu i quinze dies de viatge, depenent de l’estació de l’any i de les condicions climatològiques.
Les transterminàncies són moviments ramaders de curta o mitjana distància i de durada limitada que normalment tenen l’objectiu d’aprofitar elements residuals de l’activitat agrícola. Era molt normal que les ramades del Penedès, després de la sega, anessin a rostollar els camps de cereal de la Segarra, en un moment agrícola en què a les planes vitivinícoles litorals no hi havia espai per a la pastura.